El voleibol en la meua vida.

Hui en el blog parlaré del que significa el voleibol en la meua vida. Os podria comptar l'experiència en el meu primer partit, els nervis, les noves sensacions i sentiments que mai abans havia tingut, os podria comptar els llargs entrenaments amb les meues companyes, os podria comptar els viatges amb autobús a cada partit o les finals, les lesions, els plors o les alegries que este esport m'ha donat, també les victòries i les derrotes, els triomfs i les decepcions, les amistats guanyades o les baralles i crits en cada partit, en cada punt o el patiment i l'interés posat per aconseguir victòries o les pesos, les abdominals, els bots, els circuits i la suor vessada. Però hui he volgut parlar d'un poc més pròxim, este dissabte, la final de la meua etapa com a cadet. 

En pista vam perdre la final per a anar al campeonat d'Espanya, ens va fer ràbia, molta, encara que quan jugues a un esport has de saber guanyar tant com perdre, vaig plorar, molt, però inclús em quedava l'esperança del voley platja. Arribava el mes de març i ací estava jo amb les meues companyes baixant a la platja, tots els dies possibles, esforçant-nos, lluitant per arribar al que tant volíem, anar al campeonat d'Espanya. 

Va passar el mes de Març, Abril, i per fi al maig va començar el campionat de classificació on participen totes les jugadores de la Comunitat Valenciana, el campionat es dividix en tres caps de setmana on es fa una lligueta, uns encreuaments i després partits eliminatoris.

Estàvem molt contentes, després d'haver-nos classificat com segones de la comunitat valenciana les dos setmanes anteriors, ja que a Galícia o Canàries, on es celebren els campeonats d'Espanya, solen anar les dos millors parelles de les comunitats. 

La parella guanyadora, dos germanes de Benidorm, després de guanyar els dos campeonats es van assegurar el lloc fix en el d'Espanya. Nosaltres ho teníem quasi tot fet ja, només havíem de tornar a quedar-nos en un lloc alt i ningú ens guanyaria a punts. Però la cosa es complicar quan el seleccionador de la C.V va parlar amb el nostre entrenador i li va dir que enguany, només una parella aniria a Galícia o Canàries. Ara sí que no hi havia esperança de res, la parella que aniria estava clara, encara que nosaltres vam juguar tots els partits al màxim per a demostrar tot el que sabem.

Al final de tot ens quedem 2 de la comunitat valenciana. Encara que per a nosaltres això era com una derrota, era el nostre últim any cadet i eixe que era el nostre objectiu, no l'havíem aconseguit. Tot el món ens va dir que ens quedaven tres anys per a poder aconseguir el que tant volem, però l'any que ve ja juguem en una categoria superior, sub-21. I les coses seran molt més difícils.

Encara que llavors crec que vaig adonar-me que sí, que hi ha moments en què una etapa de la teua vida molt important s'ha acabat, i ja res será el mateix. També vaig donar-me compta que, a pesar de no haver aconseguit tot el que haguera volgut, m'ha costat molt arribar on he arribat. He patit, però sobretot he disfrutat i m'ho he passat molt bé. Inclús, m'agradaria tornar a repetir molts moments, moltes d'aquelles coses que he fet, encara que amb això signifique que patiré, i voy a haver de lluitar molt. Per això, ara em done compte també que val realment la pena, que val la pena lluitar fins al final, i que mai cal tirar la tovalla. És un moment feliç al mateix temps que trist, no sé el que faré ara però no obstant això em queden els records, però sobretot i el MES IMPORTANT totes aquelles persones que he conegut, i que sé i espere que duren per a tota la vida, a pesar que cada vegada ens unisquen menys coses...