Grups valencians.

Este blog va dedicat hui a la música. La música sol ser quelcom molt important en les nostres vides, almenys ho és en la mia. La música em motiva abans de jugar un partit, o m'alegra quan estic trist, o em fa reflexionar sobre moltes coses. Però hui ací, volia parlar d'una música en concret, la música i les cançons en Valencià.

Tot el món escolta música diàriament, en la ràdio, en els anuncis, en Internet. En definitiva el que més i el que menys l'escolta diàriament. Música que sol ser cançons en castellà o en Ingles. Però ací a la Comunitat Valenciana qui escolta música en Valencià o Catalá ?

Hui i per a qui per casualitat llija este blog, m'agradaria dir-li o millor dita ensenyar-li la música Valenciana. Que vegen que les lletres, els ritmes i els estils poden arribar a ser igual o millors que la música que tant escolten diàriament.

Un dels grups valencians que més m'agrada és la gossa sorda, la vaig començar a escoltar fa dos anys, quan el meu professor de valencià ens ho va ensenyar. La cançó que més m'agrada és la de camals mullats ja que em recorda molt als meus companys de fa dos anys, i com nos lo pasaven de be mentres ens l'apreníem i la cantàvem en les classes .

Encara que per mi, el millor grup Valencià és Teràpia de Shock m'encanta llegir les seues lletres, són molt bones i els ritmes, però sobretot m'encanta la seua cançó Sense tu.

sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no soc ningu...
sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no sóc ningu..

El voleibol en la meua vida.

Hui en el blog parlaré del que significa el voleibol en la meua vida. Os podria comptar l'experiència en el meu primer partit, els nervis, les noves sensacions i sentiments que mai abans havia tingut, os podria comptar els llargs entrenaments amb les meues companyes, os podria comptar els viatges amb autobús a cada partit o les finals, les lesions, els plors o les alegries que este esport m'ha donat, també les victòries i les derrotes, els triomfs i les decepcions, les amistats guanyades o les baralles i crits en cada partit, en cada punt o el patiment i l'interés posat per aconseguir victòries o les pesos, les abdominals, els bots, els circuits i la suor vessada. Però hui he volgut parlar d'un poc més pròxim, este dissabte, la final de la meua etapa com a cadet. 

En pista vam perdre la final per a anar al campeonat d'Espanya, ens va fer ràbia, molta, encara que quan jugues a un esport has de saber guanyar tant com perdre, vaig plorar, molt, però inclús em quedava l'esperança del voley platja. Arribava el mes de març i ací estava jo amb les meues companyes baixant a la platja, tots els dies possibles, esforçant-nos, lluitant per arribar al que tant volíem, anar al campeonat d'Espanya. 

Va passar el mes de Març, Abril, i per fi al maig va començar el campionat de classificació on participen totes les jugadores de la Comunitat Valenciana, el campionat es dividix en tres caps de setmana on es fa una lligueta, uns encreuaments i després partits eliminatoris.

Estàvem molt contentes, després d'haver-nos classificat com segones de la comunitat valenciana les dos setmanes anteriors, ja que a Galícia o Canàries, on es celebren els campeonats d'Espanya, solen anar les dos millors parelles de les comunitats. 

La parella guanyadora, dos germanes de Benidorm, després de guanyar els dos campeonats es van assegurar el lloc fix en el d'Espanya. Nosaltres ho teníem quasi tot fet ja, només havíem de tornar a quedar-nos en un lloc alt i ningú ens guanyaria a punts. Però la cosa es complicar quan el seleccionador de la C.V va parlar amb el nostre entrenador i li va dir que enguany, només una parella aniria a Galícia o Canàries. Ara sí que no hi havia esperança de res, la parella que aniria estava clara, encara que nosaltres vam juguar tots els partits al màxim per a demostrar tot el que sabem.

Al final de tot ens quedem 2 de la comunitat valenciana. Encara que per a nosaltres això era com una derrota, era el nostre últim any cadet i eixe que era el nostre objectiu, no l'havíem aconseguit. Tot el món ens va dir que ens quedaven tres anys per a poder aconseguir el que tant volem, però l'any que ve ja juguem en una categoria superior, sub-21. I les coses seran molt més difícils.

Encara que llavors crec que vaig adonar-me que sí, que hi ha moments en què una etapa de la teua vida molt important s'ha acabat, i ja res será el mateix. També vaig donar-me compta que, a pesar de no haver aconseguit tot el que haguera volgut, m'ha costat molt arribar on he arribat. He patit, però sobretot he disfrutat i m'ho he passat molt bé. Inclús, m'agradaria tornar a repetir molts moments, moltes d'aquelles coses que he fet, encara que amb això signifique que patiré, i voy a haver de lluitar molt. Per això, ara em done compte també que val realment la pena, que val la pena lluitar fins al final, i que mai cal tirar la tovalla. És un moment feliç al mateix temps que trist, no sé el que faré ara però no obstant això em queden els records, però sobretot i el MES IMPORTANT totes aquelles persones que he conegut, i que sé i espere que duren per a tota la vida, a pesar que cada vegada ens unisquen menys coses... 

Preguntas sobre L’amor també és això

1.-Qui es el personatge més t'ha agradat? (Marta, júlia, Verònica, Francesc, marc, la jonqui o Norbert)

El personatge que més m'ha agradat ha sigut Marta, és oberta i directa, sempre sap el que vol i fa qualsevol cosa per a aconseguir-ho. Encara que es jove, té les idees clares. Y tambien me gusta por el seu espirit aventurer.

2.-Si tu fores l´autor, quin final hagueres possat? Hagueres possat que Júlia contrae el Sida?

Si jo haguera sigut l'autor haguera comptat que Marta i Norbert acaben trencant i, poc a poc, es van distanciant, per la qual cosa perden la seua amistat, Marta, molt entristida, cada vegada surt menys al carrer, i també perd l' amistat amb el rest del grup. Marc, no para de cridar a Julia perquè vol dir-li que es poc probable que l' haja contagiat i que és millor que es faça la prova per a quedar-se més tranquil·la, però, aquesta, com que té por de fer-se-la i que li done positiu, preferix viure amb el dubte el rest de la seua vida. Frances i Verònica, encara que estan enamorats l' un de l' altre, tenen molta vergonya de dir-li a l' altre el que senten en realitat i, per això, deixen de parlar-se, pel que també acaben distanciant-se i perden la seua amistat. Poc a poc, per unes coses o altres el grup es desfà. I es deixen de vore fins que es tornen més majors, que coincidixen en la universitat i tornen a ser el grup d' amics que eren.

3.-Que penses sobre que Marta trenque amb Norbert perque aquest no es pose preservatiu?

- Pense que fa bé trencant la relació que tènia amb Norbert ja que per que este no es volia posar el preservatiu ella no tènia perquè córrer el risc de contraure un malaltia.

4.-Hagueres fet el mateix?

-Pense que si, que no m'haguera arriscat a contrair alguna malaltia.

5.-Si tu fores Marta t'agueres fet la prova del VIH?

- Crec que si, perquè és un malaltia molt important ja que la pots contagiar a altres persones i que és algo que sempre s'ha de saber, a més me la faria perquè no m'agradaria viure tota la vida pensant que estic malalt i alomijor no tenir res.

6.-Creus que Marc fa bé, en deixar-se convencer per la jonqui?

- No i a més hauria d'haver pensat en les conseqüències que això podia tindre.

7.-Que t'ha paregut que Norbert rectifique i vride a Marta per a tornar amb ella?

- Em pareix bé, ja que rectifica i es dóna compte que tot ha sigut una favada i que val la pena posar-se el preservatiu, a més de perquè pot contraure una malaltia, perquè eixa és l'única forma de tornar amb Marta i el la vol.

8.-Com penses que anirà la relació de Verónica y Francesc?

- Són dos persones molt ingènues i de personalitats prou paregudes per el que pense que la relació anirà bé i serà una relació amb prou fidelitat i que serà difícil de trencar.

9.-Qué camviarias del llibre ?

- La veritat és que canviaria molt poques coses, m'ha agradat prou el llibre ja que compte la realitat tal com és.

10.-Creus que la professoras fa bé en deixar a Marta que faça el que vulgue amb la prova del VIH?

- No, crec que d'alguna manera hauria d'obligar-la a fer-se-la ja que podria viure tota la seua vida pensant que esta malalta i en realitat no tindre res, i Marta només és una xiqueta que inclús no té el suficient coneixement com per a triar el correcte en eixes situacions.

Marina o L'ombra del vent?

Carlos Ruiz Zafón ha escrit diversos llibres i entre ells estan L'ombra del vent i Marina. He pogut llegir per altres, pagines, Blogger i fòrums comentaris de diverses opinions. Comentaris que diuen que sense dubte Marina és millor, més senzill, més autentico...

     Per a mi, la millor obra de Zafón, que em perdonen els súper fans de L’ombra del vent. Jo em quede amb este, més pur, més infantil potser, però més autèntic també. Marina és una novel·la de terror i amor intimista, de les que al final, et deixa feta farinetes.

è      Estic d'acord amb vosaltres. Amb diferència, Marina és per a mi la millor obra de Zafón, escrita amb molta senzillesa i delicadesa. És un dels pocs llibres que m'ha fet plorar, i de bona gana, amb el final.

è      Encara que en la L’ombra del vent de Ruiz Zafón preval la intriga amb el misteri entorn del llibre i el seu autor, a mi m'agrada molt més Marina.

També he llegit altres comentaris que preferixen sens dubte L'ombra del vent:

è      Vaig llegir el llibre ja fa un temps reconec que el principi va ser un poc pesat, però una vegada que ho enganxe no ho vaig poder soltar, no podia parar de llegir-ho, em va paréixer un llibre al·lucinant i amb un final que almenys a mi em va paréixer molt inesperat Ho recomane, és una novel·la bella, i sincerament, m'agrade molt més que Marina.

è      Tan sols tinc 13 anys i m'he llegit tots els seus llibres i m'han agradat molt. Tots els seus llibres m'han apassionat, els recomane tots, però sobretot L'ombra del vent.

I bé ara dir que per al meu gust em quedaria amb Marina perquè per a la meua llegir L'ombra del vent és com rellegir Marina, ja que seguix la mateixa estructura i quasi podria dir que argument, encara que L'ombra del vent diuen que és una obra més complexa, per a mi simplement té més pàgines sobrants.

Marina.

Parlaré sobre aquest llibre perquè és un dels que més m'ha agradat. És una novel·la juvenil, i per al meu gust no esta mal, a més m'ha paregut una lectura prou senzilla i ràpida. És un d'eixos llibres que quan ho comences a llegir no pares fins que ho acabes. La història és molt bonica, però al mateix temps molt trist.

Óscar és un xic que estudia en un internat de Barcelona, encara que s'escapa d'este per a viure aventures amb una xica que va conéixer en el barri de Sàrria, ella era Marina. Ells dos s'endinsen en una aventura perillosa sobre una història que va succeir molts anys arrere, esta aventura els porta a investigar, a veure gent morta i a veure com la mort els perseguix a ells també per intentar descobrir el passat, que al final només ells coneixen i no ho desvelen mai. Finalment Marina mor per una malaltia.

El personatge que més m'ha agradat és Óscar, que és el protagonista de la història, un xic tímid, simpàtic i alegre a pesar de no portar una vida feliç amb la seua família, segons la meua opinió. El que menys m'agrada d'este personatge és que moltes vegades mentix per a aconseguir algun dels seus propòsits. Recomane aquest llibre a tots, igual que molts de les lectures de Carlos Ruiz Zafon